Llanes

Aquesta llum difícil, poderosa,
que només creix en mi, pedra secreta,
s’estén multiversal en l’hora lenta
com un desmai, un lliri, una alosa.

Braços enlaire ja palpo l’instant,
quina fosca em robaria aquest or
- oh impuls! oh mirada! – de la flor
que sospira en sa galta, lleu, cremant?

Com eren nues, ah! ella i la llum,
i jo com adormit o com un arbre,
no ho sé! sento com irromp el cu-cut


des del brancam amb un cant inefable.
Ella neda tranquil·la, enllà, enllà…
i els déus i els ulls i jo, captius, vibrant!

Edgar Alemany

SA CLAU

Amagada del tot
en es fons d’un calaix ple d’històries,
entre es munt des records
que voldria esborrar sa memòria,
tinc guardada sa clau,
sa mateixa que obria sa porta
d’on vivíem en pau,
fins abans que ens anés a la torta.

Es rellotge des temps
res em conta, no diu per on pares;
amb qui vius, què és que sents,
si sa vida et va bé, com t’empara;
si també tens present
es moments de vivències passades.
No he trobat cap remei
per sa pena que duc ofegada.

Voldria que sa clau tornés a obrir
es portal de s’alegria
i no la féssim malbé
entre enganys i gelosies.
Ajuntant, altra vegada,
de bell nou ses nostres vides,
despertarien de cop
ses esperances dormides.


Tòfol Mus

Favàritx

arròs de la terra

I tu, què mires?

Una perfecta imatge de pètals closos
destil·la aromes verges en els jardins,
la natural bellesa es torna hipnòtica
que atreu esponerosa els ulls del cel.

ANNA-MARIA TICOULAT I COLL