Aquesta llum difícil, poderosa,
que només creix en mi, pedra secreta,
s’estén multiversal en l’hora lenta
com un desmai, un lliri, una alosa.

Braços enlaire ja palpo l’instant,
quina fosca em robaria aquest or
- oh impuls! oh mirada! – de la flor
que sospira en sa galta, lleu, cremant?

Com eren nues, ah! ella i la llum,
i jo com adormit o com un arbre,
no ho sé! sento com irromp el cu-cut


des del brancam amb un cant inefable.
Ella neda tranquil·la, enllà, enllà…
i els déus i els ulls i jo, captius, vibrant!

Edgar Alemany